Comerç sexual al camp de refugiats jordà d’Al Zaatari
Són homes de negocis d’entre 55 i 75 anys de l’Aràbia Saudita, Kuwait i Qatar Paguen entre dos mil i cinc mil dòlars per un matrimoni que pot durar 24 hores
Es limiten a firmar el contracte matrimonial sense registrar-lo per facilitar el divorci Les nenes, d’entre 13 i 16 anys, són violades i tornades al camp de refugiats
Al segon camp de refugiats més gran del món, Al Zaatari, situat al nord de Jordània, prop de la frontera siriana, hi ha cada vegada més noies joves que es cobreixen totalment amb un vel, deixant a la vista només els ulls. Nadia, de 15 anys, ho explica: “No em queda cap altra alternativa. Hi ha molts abusos sexuals i intents de violació i així em sento més protegida. Ningú no es fica amb mi perquè pensen que sóc religiosa”.
Darrerament es multipliquen les informacions sobre la venda de nenes –preferentment verges– a potentats del golf Pèrsic que paguen a les seves famílies per casar-se amb elles, un matrimoni que pot durar entre 24 hores i pocs mesos.
Quan preguntem per aquest fet en el camp, ningú no vol parlar. En un primer moment, un dels imams del recinte, Abu Jaled, intenta desmentir-ho, però en veure proves reconeix que es tracta d’un fenomen preocupant. Una nena es pot casar, segons la religió islàmica, des que té la primera regla. Un home ho pot fer fins i tot amb quatre dones alhora.
Ahmed el Masri, un dels solters d’or del camp, no pot més i expressa el seu enuig. Mentre repara la caravana que acaba de comprar per a ell i per a la seva futura esposa per 250 euros, protesta: “Els potentats saudites s’emporten amb diners les millors noies i després les abandonen com a gossos. Alguns les peguen i sempre els recordaran que van ser ells qui les van salvar del camp i van millorar la seva situació vital. Val més quedar-se aquí que anar-se’n amb un potentat qualsevol”.
Nahed Abukazem, de 23 anys i mare de quatre fills, explica com un dia va aparèixer un enorme jeep americà que va aixecar una gran polseguera. Un saudita va sortir del cotxe acompanyat per un xeic i van anar a casa dels veïns. Ràpidament van firmar l’haket zawaj, el contracte matrimonial ritual, per casar-se amb la seva filla. Els va omplir de diners i d’or, els va comprar una caravana i se la va emportar a un hotel de luxe de la capital jordana, Amman. Després de dos mesos, la va tornar al camp. Des d’aleshores, la nena no ha tornat a ser la mateixa.
Intentem investigar el fons d’aquesta tràgica realitat i arribem al modest barri de Nozha, a la capital, Amman. Ens reben les intermediàries –més aviat proxenetes– Um Muhamad i Um Mazen, totes dues sirianes d’uns 35 anys. Aquí porten les noies per preparar-les abans del matrimoni i les lliuren als homes, que normalment procedeixen de l’Aràbia Saudita, encara que també hi ha casos de Kuwait, Qatar i Oman. Um Mazen explica que, fins a l’inici de la primavera àrab, aquesta gent adinerada anava a capitals com el Caire o Damasc per divertir-se. Últimament, arran de la situació que s’està vivint en aquestes ciutats, van més a Amman, on omplen els hotels de luxe amb els seus seguicis, que viuen durant mesos a pensió completa.
Contràriament al que passa a Somàlia, el Sudan o amb els beduïns, a Jordània se sol anar també al tribunal de la xaria per registrar el matrimoni. Si la noia és verge, ha d’anar acompanyada pel pare o el germà; si no ho és (si és divorciada) pot anar sola i ha d’acceptar la unió. Tanmateix, en aquests casos de turisme sexual saudita es limiten a firmar el contracte matrimonial sense registrar-lo, la qual cosa facilita encara més el posterior divorci.
“El primer que fan en arribar és trucar-nos a nosaltres perquè els enviem fotos de nenes sirianes d’entre 13 i 16 anys. Si n’hi ha alguna que els agrada, organitzem una trobada pública. Tots venim amb la cara coberta amb un vel però, a canvi de 50 dòlars, la noia els ensenya la cara. Si li agrada i la família hi està d’acord, es produeix el matrimoni i l’home, que normalment té entre 55 i 75 anys, paga entre dos mil i cinc mil dòlars per cadascuna”, expliquen les intermediàries. Mentre parlem, Um Mazen anomena dues noies que aquesta nit seran lliurades a dos saudites nouvinguts de Riad en els seus avions privats. Ola té 13 anys i Um Muhamad, que la maquilla i prepara per al casament, la defineix com
a principiant. A l’Ola l’espera un marit de 55 anys. La Ghazal, de 16 anys, és ja veterana. Fa un any es va casar amb un home de 65 anys amb qui va estar un mes i mig en un dels principals hotels d’Amman. “Durant les setmanes que vam estar junts no deixava de torturar-me. La primera nit i la segona em vaig negar a tenir relacions sexuals amb ell, però a la tercera em va violar. Des d’aleshores em pegava i m’obligava a ficar-me al llit amb ell per força. Quan em va deixar vaig haver d’anar al metge, que em va receptar calmants perquè em sentia molt malament”, relata. A poc a poc, mentre els seus ulls es comencen a envermellir, la Ghazal explica que un dia li va dir: “S’ha acabat, vés-te’n”. Ella va marxar de l’hotel, va trucar a Um Muhamad i quan es trobava amb ella, el saudita va trucar per telèfon, va demanar de parlar amb ella i li va repetir tres vegades: “Taalek, taalek, taalek” (em divorcio, em divorcio, em divorcio). D’aquesta manera, el matrimoni va quedar anul·lat i la nena de 15 anys va passar a ser una dona divorciada.
L’Ola escolta amb gran atenció la descripció de la seva amiga Ghazal, també originària de Homs, i comenta: “Esclar que tinc por que ell em pegui i em maltracti, però això és el que Déu ha decidit per a mi i espero que ell sigui una bona persona amb mi i no em faci patir. Ho faig perquè la meva família necessita diners per sobreviure. Encara que ningú no va morir, van disparar el meu pare i gairebé no surt de la tenda de campanya. A més, jo sóc jove i vull tenir diners. La decisió és meva, però la meva família em dóna suport”.
Amb una sinceritat sorprenent, Um Muhamad explica a La Van
guardia que fins avui ha organitzat uns 65 matrimonis amb Um Mazen, i que hi ha una dotzena de dones més que fan el mateix que elles. “Un dels últims casos és el d’una noia siriana de 15 anys que es va casar amb un saudita de 70. Una setmana després, es van divorciar. La nena es va ensorrar físicament i mentalment i va estar diverses setmanes a l’hospital. Pateix greus problemes mèdics i d’estrès”, comenta Um Muhamad. Provant de justificar-se, la proxeneta explica que l’exèrcit de Baixar al-Assad va disparar contra el seu marit als voltants de Damasc i que aquest encara està en un hospital d’Amman, assegut en una cadira de rodes. “Necessito pagar el tractament mèdic i finançar les despeses de dos fills i dues filles”, explica.
Li pregunto si casaria alguna de les seves filles amb un home 60 anys més gran que ella. Contesta sense dubtar: “Sí, esclar, perquè prefereixo això que no que es dediqui a la prostitució, que comenci a anar cada nit als prostíbuls o que es dediqui a anar pel carrer proposant relacions íntimes per vint dòlars. Però, sobretot, ho faria perquè per a tots nosaltres aquests diners són o vida o mort”.
La Ghazal recorda com va passar el seu primer matrimoni. Un empresari saudita que ven gasolina a diverses companyies aèries va venir a fer una donació al camp d’Al Zaatari. “Ell s’aturava només a les cases en les quals hi havia noies joves i maques i les revisava una per una. Quan em va veure a mi, va proposar pagar als meus pares cinc mil dòlars i casar-se amb mi. Em penedeixo i em sento culpable d’haver acceptat”, confessa mentre els seus enormes ulls blaus comencen a plorar de forma desconsolada. I afegeix, abans de córrer cap a la seva habitació: “Jo sé que em torno a casar aquesta nit, i sé que puc tornar a ser violada i abusada, però només ho faig pels diners. No és a les meves mans”.
Al camp de refugiats d’Al Zaatari, on oneja la bandera dels insurgents sirians i on un cartell diu “Sigues pacient”, de sobte sona el telèfon. Són els marits que vénen a buscar les noies, a les que han taxat segons la seva bellesa i virginitat. Nenes obligades a casar-se amb homes que podrien ser els seus avis i que, encara que han sobreviscut físicament a la guerra civil, no per això en deixen de ser tràgiques víctimes.
Henrique Cymerman
13/10/13
La Vanguardia
