Viure als 100 anys: els més grans trenquen els tòpics sobre la vellesa

 Jaume Saura. Al juliol complirà 100 anys.

Foto per Mané Espinosa

Teresa Pérez Aparicio i Jaume Saura compliran 100 anys aquest 2012 i viuen la seva vida. Quina és la seva vida? Doncs la seva, la del seu passat, la d'avui i la de demà. Tenen salut i són autosuficients, però sent això molt important potser ha arribat el moment de deixar de parlar de la vellesa avançada sempre en termes mèdics i de dependència i aprofitar que ells poden fer-ho des de la talaia de l'existència. L'escriptor suec Jonas Jonasson ha servit en safata el debat amb l'èxit de la seva novel·la L’avi que va saltar per la finestra i va tocar el dos (ed. Salamandra / Campana). Va marxà de la residència, i això està encantant a la vella Europa.

Teresa Pérez Aparicio A l’octubre complirà 100 anys

Foto per Kim Manresa

Ni la Teresa, ni en Jaume volen saltar per la finestra i no viuen en una residència, però dels seus relats queda clar que el sentit de la vida és viure-la cada dia. I donant la raó al que diu en José Luis Sampedro aquí al costat, ells han aconseguit fer-ho d’acord al que  són. En Jaume va néixer a Barcelona, va deixar el col·legi als 10 anys, als 15 era ebenista i explica que la il·lusió per superar-se ha estat un dels motors de la seva vida. Un temps després es va instal·lar com a fotògraf de publicitat

La il·lusió per superar-se, la confiança en un mateix - "el meu millor amic és el meu jo interior", diu-, casar-se amb "una gran dona", les quatre filles, i un caràcter molt sociable és el que el porta a definir com un "major-jove feliç". El que avui li agrada, prossegueix, és gaudir del "aspecte humà" de la vida, dels afectes i les converses. Li encanta aixecar-se i veure que fa sol, llegir la premsa, anar a alguna conferència a la universitat, estudiar informàtica, xerrar amb els altres. I fa retrats amb la seva càmera sense que els altres se n'adonin per captar la seva veritat.

És difícil arribar als 99 anys i més encara fer-ho en aquestes bones condicions, però en Jaume posa veu a una etapa, la de la vellesa avançada, que s'observa normalment des de fora, que es projecta en el debat social de forma despersonalitzada i en la que els seus protagonistes són presentats com a subjectes passius.

"La pitjor manera possible d'analitzar aquesta etapa és tallar a tothom amb el mateix patró. No hi ha una estructura subjectiva de la gent gran, la subjectivitat de cada un ja està feta, i tots són diferents", assenyala Mercè Pérez Salanova, psicòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És un moment en què es planteja un nou repte perquè cal acceptar i adaptar-se a una sèrie de renúncies i limitacions. De les físiques a les de l'entorn generacional, a la ‘troupe’ que t'ha acompanyat i que va morint, i és bo admetre que les coses canvien, assenyala Salanova. Però això no suposa ni pensar, ni sentir menys i cal replantejar com la societat es relaciona amb aquestes persones grans.

Cal tenir una gran fortalesa mental, una gran capacitat de resiliència per deixar enrere moltes coses i seguir endavant. Així ho entén Jesús Fraiz, un metge psiquiatre expert en centenaris i que subratlla la capacitat de transformació i adaptació que ha observat en molts amb els que ha xerrat.

Ho podria fer amb la Teresa, que va néixer a Enguera (València), va arribar a Barcelona amb 15 anys, on va començar a treballar en el servei domèstic -un sacrifici necessari, diu- va ser costurera i, alguna temporada, portera. Va viure dos anys a l'Argentina i es considera una persona justa, ponderada, humil i sociable. "M'adapto a les persones però mantinc la meva independència, cal saber estimar la gent", assenyala. Quan arriba al centre de gent gran, el primer que fa és saludar a tots i s'asseu sempre al costat d'una dona que va en cadira de rodes a jugar al dòmino. "Les altres l'han deixat una mica de banda, jo no penso fer-ho", assenyala.

La vida avui és dura per la Teresa. Una de les seves filles va morir fa menys de dos mesos, i es nota el dolor immens. Però té a les seves altres filles, als néts i als besnéts. A les seves amigues, amb les quals parla cada dia i atén. Fa plans per tornar com cada any a Enguera a passar una setmanes, i té a la Montserrat, una voluntària d'Amics de la Gent Gran, que sap escoltar.

A Jesús Fraiz l'admira la capacitat d'aquestes persones de fer front a les adversitats i no el fet en si d'haver complert anys. "Hem de fixar-nos molt en ells. Van viure la Guerra Civil, crisi molt més greu que l'actual i van saber adaptar-se amb menys", assenyala. Avui el que valoren és l'amistat, el respecte i l'afecte, i no que se'ls tracti com un objecte de museu.

La Teresa viu sola. Passa alguns dies amb la seva filla a Molins de Rei, però al cap d'unes hores ja vol recobrar la seva independència. Es fa el menjar, algun dia obsequia els néts amb una paelleta, i li agrada passejar.

El carrer! En Jaume enyora el seu barri de l'Eixample. Fa uns mesos una fissura a la pelvis el va portar al Putxet, on viu la seva filla. Està molt bé amb ella, però els costeruts carrers d'aquest barri li limiten la relació social, el passeig, la xerrada. Està preparant la tornada. 
Al final, la vida és aquí.

Cristina Sen

04/03/2012

La Vanguardia

Es dupliquen les víctimes que demanen ajuda especialitzada per violència de gènere

L'obertura de cinc nous Serveis d'Informació i Atenció a les Dones afavoreix que es posin de manifest més casos

La presidenta de l´ICD, Montse Gatell, al centre
ACN

El nombre de dones gironines víctimes de violència masclista que han demanat ajuda a un servei especialitzat s'ha duplicat durant el 2011. L'any passat, 1.379 dones van dirigir-se a un dels quinze Serveis d'Informació i Atenció a les Dones (SIAD) que hi ha repartits arreu de la demarcació perquè les ajudessin a superar situacions de pressió psicològica o maltractaments per part de les parelles. Al 2010, havien estat 600 i escaig. 
Precisament, l'obertura de cinc nous SIAD -en poblacions com Blanes, Roses o Olot- ha permès fer aflorar nous casos d'aquesta xacra social que fins ara es mantenien invisibles. D'altra banda, la línia de telèfon específica per a aquestes situacions va rebre 815 trucades.

Ampliació de la xarxa


Al territori gironí, la xarxa de serveis municipals d'informació i atenció a les dones es va acabar de desplegar el 2010. Arreu de la demarcació hi ha quinze d'aquests centres, i els darrers que es van posar en funcionament es troben a Puigcerdà, Olot, Blanes (Selva), Roses (Alt Empordà) i Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).


L'any passat, els Serveis d'Informació i Atenció a les Dones van atendre 3.010 dones, 1.379 de les quals s'hi van adreçar per demanar ajuda davant una situació de violència masclista. Si es compara aquesta dada amb la del 2010, en només dotze mesos la xifra es va doblar (aleshores, se'n van atendre 600 i escaig).


La presidenta de l'Institut Català de les Dones (ICD), Montse Gatell, explica que precisament, l'obertura de nous SIAD ha permès fer aflorar aquesta xifra negra. "No és que hi hagi més casos, sinó que n'han sortit a la llum molts que fins ara es mantenien ocults", va precisar Gatell.
 Aquests centres especialitzats són un dels recursos de què disposen les dones que pateixen maltractaments per part de les seves parelles o famílies. 

Dins les vies d'ajut per afrontar aquesta xacra social s'hi troba també el telèfon 900 900 120, un servei gratuït i confidencial creat específicament per ajudar les víctimes, i que molts cops funciona com a porta d'entrada a la resta de recursos.
 La línia fa deu anys que es va posar en servei, atén en 124 idiomes diferents i durant tot aquest temps, a les comarques gironines hi ha hagut més de 6.700 dones que l'han utilitzada. De mitjana, aquest telèfon rep unes 800 trucades anuals per part de víctimes de violència masclista a la demarcació.
L'any passat, el 900 900 120 va rebre 815 trucades des d'algun punt de les comarques gironines. I en els dos primers mesos d'aquest 2012, ja hi ha hagut 151 dones que l'han utilitzada per demanar ajuda.
Segons concreta la presidenta de l'ICD, gairebé set de cada deu trucades responen a situacions de maltractament psicològic. 

"És el tipus de violència contra les dones més invisible i que es dóna amb més freqüència", va indicar Montse Gatell.



Maltractament psicològic


Per darrere de la violència psicològica, es troba la física (un 38,6% de les trucades), seguida de l'econòmica (és a dir, aquells casos en què els homes deixen la parella sense cap ingrés) i la sexual. De l'estadística, també en destaca que la majoria de víctimes que fan servir aquest recurs tenen entre 31 i 40 anys i que "en molts casos en porten una mitjana de deu suportant maltractaments", va indicar Montse Gatell.


La presidenta de l'ICD també va donar dades sobre el Centre d'Intervenció Especialitzada (CIE), que acull víctimes i fills de violència masclista. En total, n'hi ha 7 repartits arreu del territori català. A les comarques gironines, el CIE és a Salt i l'any passat va atendre 324 dones i 110 infants o adolescents. El 2010, aquest servei específic per combatre els maltractaments va atendre 364 dones i 118 nens.

Xavier Pi

03/03/2012

Font: Diari de Girona

Manifest del Dia de la Dona Treballadora: 8 de març

El Banc de Sang i la UdG engeguen una campanya per recollir 1.500 donacions

Un grup d'estudiants de Publicitat i Relacions Públiques vol batre el récord amb la implicació dels joves

El Banc de Sang i Teixits i un grup d'estudiants de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat de Girona (UdG) engegaran una campanya amb l'objectiu d'aconseguir 1.500 donacions. La iniciativa es portarà a terme durant el proper 6 de març a les diferents factultats de la UdG, començant el proper dia 6 al Parc Científic i Tecnològic. Segons el grup d'estudiants que organitza aquest event, la iniciativa "sorgeix del fet que se'ns plantegés resoldre un cas real en una assignatura. Tenint en compte la necessitat del Banc de Sang d'aconseguir més donants, hem decidit tirar endavant i volem batre el record de donacions gràcies a la implicació dels estudiants de la UdG". 

L'objectiu de la nostra campanya és aconseguir aquestes 1.500 donacions, "una xifra que permetria salvar una gran quantitat de vides ja que amb una sola donació es pot ajudar a 3 persones diferents". Els organitzadors manifesten que "en moments de crisi econòmica i social com els que estem vivint, una realitat que ens afecta a tots, volem demostrar que a la UdG ens podem unir per una bona causa i podem millorar el nostre entorn i ajudar aquells que ho necessiten".

Per realitzar aquesta campanya publicitària els estudiants i el Banc de Sang comptaran amb la presència de personatges mediàtics, com l'Homo Apm, l'Ernest Codina, entre altres. També amb la col·laboració del Girona F.C. i d'actors de companyies reconegudes com és El Galliner de Girona. Aquests últims es passejaran per les facultats de la UdG, vestits de vampirs, incentivant a tots els alumnes a que es solidaritzin amb la causa i vagin a donar sang. També se'ls informarà dels beneficis que té el fet de ser donant i contribuir a que el nostre país pugui arribar a ser autosuficient en aquest camp.

Diari de Girona

Febrer de 2012

La pobresa que porta la fam

"Totes les persones tenen el mateix dret als béns que són necessaris per a l'existència. Per tant, tot ésser humà té dret a viure i, consegüentment, a tenir els mitjans per alimentar-se, vestir-se i tenir una casa. Un bon criteri per comprovar la bona marxa d'un país no és el nombre dels seus milionaris, sinó el fet que ningú no passi fam" (Gandhi)

En llegir aquest pensament de Gandhi m'he revingut de les persones que darrerament veiem per Girona remenant contenidors d'escombraries a la percaça de quelcom per menjar. 

Aquestes persones, la veritat, passen força desapercebudes, potser perquè veure-les ens molesta èticament i estètica. En repassar informacions recents sobre el tema veig coses que em criden l'atenció:

• El regidor de Serveis Socials de Girona es reuní amb diverses cadenes de supermercats per aconseguir que el menjar que és a punt de caducar no es llenci, sinó que es col·loqui en prestatges a fi que les persones necessitades puguin retirar-lo. El mateix regidor proposa que aquests aliments se situïn en locals adjacents als establiments per tal de no destorbar-ne la venda normal. Pregunto: els supermercats, disposen de locals adjacents que no utilitzin? És una bona idea però, no és el mateix Ajuntament qui hauria de recollir els aliments i fer-los arribar a l'economat de Pedret que és, em sembla, l'únic que hi ha a Girona? No és funció primordial de l'Ajuntament vetllar perquè totes les persones que viuen a la ciutat disposin dels aliments suficients i no passin gana?
• El Banc dels Aliments i Càritas demanen que aquest material es distribueixi a través dels economats que gestionen. Això podria evitar la picaresca que qui retira els aliments no sigui qui realment els necessita.
• Una cadena catalana de supermercats ja ha arribat a un acord amb el Banc dels Aliments, a nivell de tot Catalunya, i aquesta entitat recollirà i repartirà els aliments retirats de la venda. Mentre que una altra cadena, de marca alemanya, ja ho lliura a entitats que es dediquen a donar-ho a la gent necessitada.
• Alguns supermercats han contractat un servei d'escombraries que recull aquests productes i, segons tinc entès, el mateix camió ja els trinxa directament. La solució més còmoda, més fàcil i menys solidària i responsable.
• Hem sentit moltes vegades que no hem de donar diners a les persones que en demanen a la via pública perquè l'Ajuntament no permet que, a Girona, ningú passi gana ni visqui a la intempèrie. Això, ara mateix, encara és així?

Algunes dades sobre productes alimentaris malbaratats que se'ns faciliten fan escruixir les consciències: amb el menjar que es llença als EUA es podrien alimentar mil milions de persones; a Europa es destrueix gairebé el 50% del menjar que es produeix; a l'Estat espanyol uns tres milions de tones anuals de productes alimentaris es desaprofiten; a Catalunya, el 58% del menjar que es llença procedeix de les llars.

Recomano informar-se amb la lectura del llibre de Tristram Stuart, Alianza Editorial, juny 2011, Despilfarro. El escándalo global de la comida.

Aquesta informació ens pot portar a una reflexió individual profunda per veure com va la nostra sensibilitat (o la nostra consciència, com vulgueu), envers les persones necessitades del nostre entorn que, per causes que no se'ls poden atribuir, no tenen prou ingressos per proveir-se del menjar necessari ni per tenir un sostre digne. Hem pensat mai en el deure ètic o moral de -en un sistema econòmic injust i ple de desigualtat- portar una vida més austera, menys consumista, i compartir amb els necessitats part del que nosaltres tenim i a ells els manca? En aquests dies de fred intens, ens podem quedar tranquils a casa, ben peixats i calentons, i oblidar-nos dels qui no tenen sostre o l'aliment necessari?

La crisi, provocada pel sistema econòmic global, colpeix a tort i a dret sense mirar a qui fa mal. A més d'ajudar els qui ho necessiten ens cal cercar mesures per combatre la injustícia social i la desigualtat que impera.

Xavier Merino i Serra

Membre de Justícia i Pau

27/02/2012 

Diari de Girona

Joves i adolescents amb càncer, malalts en terra de ningú

Al conjunt de l'Estat no hi ha hospitals de referència per a un grup molt vulnerable que necessita respostes

Foto: CBC Canadà

Si descobrir que tens càncer és un dels cops més durs que es poden rebre en la vida, fer-ho quan ets jove o adolescent ho fa pràcticament incomprensible, agreuja encara més la situació i, automàticament, et situa en terra de ningú.


A Espanya no hi ha hospitals de referència, especialistes, tractaments o assaigs clínics per a aquest segment poblacional anomenat "adolescents i adults joves", que engloba a pacients d'entre 14 i 34 anys, aproximadament, i que en països com els EUA, França, Alemanya o Anglaterra ja compten amb unitats específiques i protocols integrals d'actuació.


Diversos estudis i investigacions científiques demostren que la taxa de supervivència d'aquests joves és més gran si són tractats amb protocols pediàtrics que si reben tractaments d'adults.


No obstant això, "aquesta dada no vol dir que aquests pacients no estiguin atesos a Espanya", subratlla en una entrevista amb Efe el cap d'Onco-Hematologia pediàtrica de l'Hospital Niño Jesús de Madrid, Luis Madero, sinó que potser no estiguin rebent el tractament que millor s'adapta a la seva malaltia, el seu hàbitat o moment vital.


200 casos per milió
A Espanya, la incidència de càncer en la població adolescent (d'entre 15 i 19 anys) és de 200 casos per milió d'adolescents a l'any, xifra que augmenta fins a 350 casos per milió entre els de 20 i 25 anys.Els tumors més freqüents són limfomes, tumors del sistema nerviós central, melanomes, sarcomes de parts toves, leucèmies agudes i tumors gonadals i de la tiroide i suposen la primera causa de mort per malaltia en adolescents i adults joves.El sistema sanitari espanyol estableix que els pediatres dels centres de salut tracten als nens fins als 14 anys i quan detecten un problema oncològic els remeten a un hospital amb unitat oncològica pediàtrica, on són avaluats fins als 18 anys.
A partir d'aquesta edat, passen al metge de capçalera i aquest els sol remetre a una unitat oncològica d'adults.


Aquí és on sorgeix el primer problema ja que la histologia dels seus tumors sol ser característica dels nens i els oncòlegs d'adults no estan tan familiaritzats amb aquestes patologies com els pediàtrics. "No estic defensant que hagin de ser tractats per oncòlegs pediàtrics", alerta Madero, "sinó que hi hagi especialistes-oncòlegs, hematòlegs, cirurgians, infermers, anestesistes, psicòlegs -amb especial dedicació a aquest col·lectiu, que afrontin la malaltia d'aquests xavals amb protocols i tractaments específics ".


A més, tant Madero, com Alvaro Lassaletta, oncòleg de l'Hospital Nen Jesús especialitzat en adolescents, insisteixen que hi ha evidències científiques que els joves tractats amb protocols pediàtrics "viuen més" que amb els tractats dels d'adults. El segon problema és la relació amb el propi pacient donat el seu moment vital, explica Madero.Es tracta de xavals amb peculiaritats específiques "molt marcades" pròpies de la seva edat als quals un càncer els implica trencar amb la seva trajectòria acadèmica, amb els seus inicis universitaris o amb les seves primeres experiències sexuals.


Entre nens i pallassos o entre adults
"Estan en plena rebel·lia i no es poden plantejar tenir un càncer", insisteix. I resulta que, segons l'hospital al qual siguin remesos, "passen de ser tractats com nens amb dibuixets a les parets i pallassos, a estar envoltats de persones de 60 anys amb una problemàtica completament diferent", indica Madero. No tenen un centre de referència adaptat a les seves necessitats, on puguin relacionar-se entre ells, amb accés a Internet i a les xarxes socials, amb personal especialitzat en les seves malalties, amb psicòlegs formats per ajudar-los perquè, explica, en la taxa de supervivència no només influeix el tractament, sinó també l'hàbitat i l'estat anímic del pacient.


Aquests pacients són molt grans per entrar en els assaigs clínics pediàtrics i massa joves per als assajos en adults, el que impedeix disposar de dades estadístiques sobre característiques epidemiològiques i biològiques dels seus tumors.


Davant aquesta manca d'informació, Lassaletta ha recollit dades dels països amb hospitals i unitats especialitzades en adolescents i adults joves i els ha comparat amb la situació espanyola mitjançant una enquesta realitzada entre els quaranta hospitals espanyols que tenen una unitat oncològica pediàtrica.


Les dades són reveladores. La taxa de supervivència de joves quan es tracten amb protocols pediàtrics duplica en alguns casos a l'aconseguida amb tractaments d'adults.

Diari de Girona

20/2/2012

Abandó dels abandonats

Aquesta setmana, en un petit requadre de la premsa, s'informava que, a Catalunya, en aquests darrers deu anys, han sigut abandonats més de setanta nens que havien sigut adoptats. En altres rotatius es deia que aquesta és la situació en que es troben una seixantena de nens, cada any, en el territori estatal. Plou sobre mullat. A tot el drama que suposa l'abandó, segueix un drama encara més gran del rebuig de part d'una nova família i, tanmateix, el fracàs d'un projecte de vida.

Què passa? Fa anys que hem anat incidint en que cal conèixer més el que succeeix quan un nen és abandonat i roman una llarga temporada en una institució, per ben muntada que estigui. Les mancances en el desenvolupament que van lligades a la manca de vinculació afectiva són molt greus. Ja fa més de seixanta anys, Spitz, pediatre i psiquiatre de nens, publicava unes dades observades als camps de concentració nazis que eren esgarrifoses. En aquelles paupèrrimes condicions, els nadons que seguien al costat de les seves mares (amb tota la misèria que això significava), vivien i tiraven endavant. Escarransits, però amb un deler per la vida. Les estructures cerebrals del vincle afectiu s'havien construït amb normalitat. En canvi, aquells nadons que eren separats de llurs mares i eren atesos en "nurseries" ben muntades, per personal qualificat, emmalaltien amb facilitat i desenvolupaven, ben aviat, quadres depressius.

Més endavant, Rof Carballo va definir una mena d'"ordit afectiu", com una xarxa neurològica, vital, que només es podria desenvolupar en el cervell del nen gràcies al contacte amb la figura materna durant els sis primers mesos de vida. Quan no es desenvolupava aquest "ordit", les conseqüències eren greus en la vida emocional i afectiva del nen. I s'ha associat una vinculació afectiva inestable i insegura amb l'augment de les conductes agressives en el nen. Avui, gràcies a la neuroimatge, s'ha pogut identificar aquest "ordit afectiu" a les àrees prefrontals del cervell. La manca de vincle i les privacions afectives impedeixen que es desenvolupin estructures. Les conseqüències són greus i s'associen a quadres de hiperactivitat, impulsivitat, manca d'atenció, i agressivitat més o menys manifesta. No es tracta d'un senzill quadre de nens hiperactius. Hi ha molt més. Això no vol dir que l'adopció sigui impossible. 

L'adopció és possible i desitjable. Però cal que els pares adoptants coneguin aquestes característiques i tinguin la capacitat suficient per fer-hi front. En el fons, l'adopció és com un trasplantament social i cal controlar totes les possibles reaccions de rebuig. Només així serà un benefici per a tots.

Josep Cornellà i Canals

23/02/2012

Font: Diari de Girona