Pere Casaldàliga: 40 anys de Bisbe

"Les persecucions, internes i externes, que li van venir després no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar"

El dia 23 d'octubre s'han acomplert 40 anys de l'ordenació de Pere Casaldàliga com a bisbe de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, al Brasil, tres anys després que hagués arribat a aquella regió del Matto Grosso, una quasi-diòcesi que va ser encarregada a la congregació dels claretians. 

Era el primer bisbe d'aquella extensa zona i ho ha estat fins ara fa cinc anys, en què va ser rellevat del càrrec per un nou bisbe, Leonardo Ulrich, el qual acaba de ser nomenat bisbe auxiliar de Brasília i elegit nou secretari de la Conferència Episcopal Brasilera.

El bisbe Pere, però, es va quedar a viure a Sâo Félix com a bisbe emèrit, de bracet -com diu ell- amb la malaltia del Parkinson; i llegint, pensant, escrivint, pregant, acollint ara, en espera del nomenament d'un nou bisbe resident, s'ha designat com a administrador apostòlic de la prelatura Eugênio Rixen, bisbe de Goiàs.

 
El fet d'haver pogut conviure uns dies de l'any 2004 a casa del bisbe Pere (una casa normal d'un carrer normal de Sâo Félix), m'empeny a no deixar passar per alt aquest 40è aniversari, sobretot perquè aquella ordenació episcopal a l'aire lliure el capvespre del 23 d'octubre de 1971 va ser un esdeveniment que va marcar l'Església, no solament la brasilera sinó que el seu esperit va travessar fronteres. Va suposar una alenada profètica per a molts cristians d'una i altra banda de l'oceà. Un oceà que, en canvi, en Pere es nega encara a travessar, per fidelitat a la gent d'allà i en solidaritat amb els qui no podran viatjar mai.

Tres elements significatius podem destacar a l'entorn d'aquella cerimònia de fa quaranta anys a la vora del riu Araguaia:

1. L'ordenació es va celebrar en la més gran i rica catedral del món. Era al vespre, i la volta d'aquesta catedral estava adornada per una multitud d'estrelles del cel. Les parets consistien, per un cantó, en les aigües lliures de l'Araguaia i, per l'altre, en les cases obertes del poble de Sâo Félix. Al fons, l'esglesiola petita i pobra de la comunitat, on no hi hagués cabut tothom. Al peu del poble, com per recordar la provisionalitat i fragilitat humanes, el cementiri on descansen els difunts, molts d'ells de mort violenta, "màrtirs de la caminhada".
2. Pere Casaldàliga va refusar qualsevol senyal exterior que el diferenciés o no tingués el sentit que havia de tenir. Les insígnies episcopals que es donen als bisbes el dia de la seva ordenació són l'anell, el bàcul, la mitra i la creu pectoral. Amb un escut que representa el seu lema de vida i acció. Les seves vestimentes també es diferenciaven dels simples capellans. Temps endarrere els bisbes encara usaven, en les celebracions litúrgiques, guants i calçats especials, capes vermelles i ornaments per l'estil. Tot per indicar la seva importància en l'estructura jeràrquica de l'Església. Signes d'autoritat i de poder. En Pere no veia que fossin signes de servei per la gent. Ell havia redactat una invitació-recordatori d'aquella memorable cerimònia, que deia així: "La teva mitra serà un barret de palla sertanejo (camperol), el sol i el clar de lluna, la pluja i el cel serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la Veritat de l'Evangeli i la confiança del teu poble en tu. El teu anell serà la fidelitat de la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d'aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l'Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni faràs servir altres guants que el servei de l'Amor". Encara avui a les mans només hi porta un anell rudimentari de tucum, d'os de palmera, que li van regalar els indis tapirapè.
3. El tercer element que va marcar aquesta celebració va ser la Carta pastoral de Casaldàliga que es va divulgar per aquella ocasió. El sol títol ja expressava tota una declaració de principis: "Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social". Per una banda, aquest document va desvetllar l'adhesió immediata de molts cristians d'arreu i d'amplis sectors de la societat, i d'altra banda, va provocar la reacció aïrada i violenta dels agents de la dictadura militar i dels qui es beneficiaven a costa del sacrifici i del dolor de moltes persones oprimides. Va ser un document que va marcar una època i va esdevenir una referència per l'Església del Brasil i de més ençà. La Carta pastoral no parlava de l'Església cap endintre sinó que era una mirada  compromesa d'Església sobre la realitat nua i crua del poble al qual aquesta Església volia servir. S'hi relataven les situacions viscudes pels camperols que eren expulsats de les seves terres, es denunciava la realitat dels pobles indis que veien els seus territoris invadits pels especuladors capitalistes, es parlava de l'explotació dels treballadors vinguts d'altres parts del país i que eren sotmesos a condicions degradants.En la introducció del text, el novell bisbe Pere, preveient segurament les reaccions en contra de les seves paraules, escrivia: "Si la primera missió del bisbe és ser profeta i el profeta és la veu d'aquells que no tenen veu, jo no podria, honestament, quedar amb la boca tancada en rebre la plenitud del servei sacerdotal". Les persecucions, internes i externes, que li van venir després, no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar. Amb dues sentències seves s'entén i es resumeix tot: "Les meves causes valen més que la meva vida". "Som soldats derrotats d'una causa invencible".

Miquel Àngel Ferrés i Fluvià
Veure notícia: al Diari de Girona

"Un dels futurs problemes serà la soledat" per Narcís Bardalet

Va néixer a Girona l'any 1953. Va passar la seva infància a Sils i a Celrà. Va estudiar a La Salle de Figueres i a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment va fer pediatria a l'Hospital Trueta de Girona i medicina forense a Navarra i després a Girona. Actualment és cap dels forenses  de  Girona.  És casat.  Té dos fills.

Què el va portar a estudiar medicina i a fer-se metge forense?

M'hi va portar la formació humanística que em van donar els meus pares i el col·legi La Salle de Figueres, on vaig estudiar. Em va interessar molt la persona i el cos humà, i això només ho podia aconseguir amb la medicina. AI llarg de la carrera hi havia dues especialitats que m'atreien: la pediatria -per això vaig fer aquesta especialitat al Trueta- i la medicina forense, que em va donar la possibilitat d'estudiar coses enormement enigmàtiques, que estan entre la ciència i el misteri, com és la mort. Alhora, ser metge forense em permetia investigar circumstàncies de la mort a través d'analítiques, de biòpsies, de proves.

Vostè ha dit en alguna ocasió que el treball amb els morts li ha fet valorar més la vida i li ha potenciat la creença en Déu. Per què?

Porto trenta-tres anys de forense i moltes vegades, quan estàs sol, en silenci, en les autòpsies, et planteges moltes coses: què hi ha després de la mort? I quan mires el cos humà, aquesta màquina tan perfecta, i quan mires l'univers, el cel estrellat, dius: ha d'haver-hi alguna cosa més després d'això.

Els jutjats són un bon observatori de la societat?

El jutjat és allà on la gent va a demanar justícia o creu obtenir justícia. Moltes vegades s'hi veu l'inici dels problemes humans i socials. Problemes grossos: agressions sexuals, violència domèstica, accidents de trànsit, incapacitacions de persones grans que han quedat absolutament deteriorades per la vellesa, i ja no diguem quan hi ha morts de forma violenta o ocasionada: homicidis, suïcidis... I t 'adones d'una faceta de la societat: que no tot és riure i divertir-te, sinó que també hi ha molta gent amb molts problemes.

I molta gent ha de viure en soledat aquestes situacions, i fins i tot mor sola ...

Sí. Estic convençut que un dels problemes de les pròximes generacions serà la soledat. Abans, quan jo era petit, la gent solia morir-se a casa, en un pis, acompanyat i rodejat dels fills i de les persones properes. Han aparegut els centres sociosanitaris, els centres geriàtrics, i moltes vegades la persona es mor sola. A part que la complexitat de la forma de vida del món occidental comporta que la família es dispersi, els fills han de sortir del seu poble o hàbitat -i fins i tot del país- per trobar feina, i això fa que molts dels nostres vells se sentin sols.

Això planteja interrogants sobre el model de societat que tenim, no és així?

Certament. A la persona humana en certs moments li va bé estar sola perquè pugui pensar i reflexionar. La meditació es fa estant sol. Però suara parlava d'un tipus de soledat impregnada d'una gran càrrega de tristesa, perquè et sents sol en un moment en què estàs hiperdelicat: estàs malalt o ets vell o minusvàlid.

Quines qualitats creu que hauria de tenir algú que volgués dedicar-se a la feina que fa vostè?

Estudiar molta medicina i molta legislació i, sobretot, ser molt humana. Entre les  característiques de la persona, per definició, hi ha el fet de morir-se i el patir. AI llarg de la vida no sols t'ho passes bé, sinó que en determinats moments tens problemes i conflictes, i pateixes. Alguns te'ls has buscat, però altres te'ls han ocasionat el teu entorn, els problemes socials, etc. Sobretot recomanaria al metge forense que deixés el rellotge, perquè la medicina forense és gestionar el caos. No hi ha horari. No sé quan hi haurà el pròxim accident de trànsit, la pròxima persona que se suïcidarà o el pròxim homicidi. És impossible saber-ho. Per tant, el metge forense no s'ha de mirar gaire el rellotge. A més, està a les immediates ordres del jutge i, per tant, ha d'estar a disposició del que succeeixi en el moment, sense que es pugui precisar quin. El que el metge forense no pot perdre és la humanitat.

Josep Casellas

Revista El Senyal

Novembre de 2011

'Crisi prolongada, solidaritat reforçada'

 L'apostolat social dels jesuïtes demana impulsar i reformar les polítiques socials en un document publicat fa pocs dies. Aquí us deixem una petita part: "set propostes centrals" 

1. Apostem per un gran pacte per a la inclusió social, que abordi qüestions tals com la xarxa de protecció social, les pensions, les garanties de rendes, l’educació, la sanitat, la política familiar, la integració de persones migrants,la superació de tota discriminació, la cooperació internacional al desenvolupament o la lluita contra la desocupació. A part d’aquests continguts, ens sembla important destacar els actors: no ens referim simplement a un pacte d’Estat que involucri les diferents forces polítiques al govern i a l’oposició, els diferents nivells de l’administració de l’Estat i els agents socials, sinó també la ciutadania en el seu conjunt, el tercer sector, el moviment associatiu, l’Església catòlica i altres confessions religioses, els mitjans de comunicació i el sector educatiu. Tots hem de ser conscients que la superació de la pobresa i l’exclusió social constitueixen el gran repte del nostre temps.

2. Defensem un Estat de benestar ampli, estable, renovat i vigorós. En aquests moments de crisi, seguim apostant per allò públic i recordant que allò públic no s’ha d’identificar només amb allò estatal. No tenim una visió estatalista de la solidaritat, però encara menys donem suport a mesures que impliquin el desmantellament encobert o la privatització de la solidaritat. Reivindiquem el paper de la societat civil i de la ciutadania organitzada per a crear un teixit solidari robust i, al mateix temps, reivindiquem el paper imprescindible de l’Estat en la redistribució dels béns amb vista a una justícia i solidaritat més grans. En concret, exigim que es mantingui el finançament públic als projectes solidaris de les entitats socials i proposem que, durant la legislatura, el percentatge de despesa en protecció social –que a Espanya se situa actualment en un 22%– arribi a la mitjana europea, és a dir, al 27% del PIB.

3. Demanem una política d’immigració que aposti per una societat integrada i integradora, que promogui la interculturalitat i l’estima al diferent, i que garanteixi, realment i efectiva, el respecte als drets i a la dignitat de tothom, més enllà de la seva situació administrativa. Cal introduir l’element transnacional, sense oblidar mai el factor humà i, per tant, no subordinar la política migratòria a la situació del mercat laboral. Cal assegurar l’accés efectiu a l’educació, la salut i altres serveis socials, facilitar la reagrupació familiar i finançar adequadament els programes d’atenció a les persones immigrants en situació de vulnerabilitat.

4. Veiem necessari continuar la modernització i millora de la qualitat del sistema de cooperació internacional per al desenvolupament, incrementant l’eficàcia dels recursos i desenvolupant fórmules innovadores tant per al finançament del desenvolupament i la lluita contra la pobresa, com per a la gestió dels recursos disponibles. Així mateix, cal cuidar especialment la sensibilització social per a mantenir el grau de suport social i refundar la cooperació descentralitzada per a potenciar el seu valor afegit específic. Addicionalment, demanem assegurar un volum estable de recursos públics per a la política de cooperació, mantenint l’1,4% del pressupost de despesa de l’Estat.

5. Necessitem una política fiscal més justa i progressiva, que permeti millorar l’equilibri entre estabilitat, eficiència i justícia en la nostra economia. Si la contenció del dèficit, avui elevat a principi constitucional, pot respondre a la necessitat d’estabilitzar l’economia i la creació de llocs de treball suposa un increment de l’eficiència productiva, afirmem que la despesa en solidaritat i protecció social també constitueix un objectiu primari de tot sistema econòmic. Per això, des de les nostres posicions de servei als més pobres, defensem una fiscalitat progressiva que permeti millorar la cohesió social i, de manera particular, respondre a la crisi des de la solidaritat.

6. Instem a establir una governança millor de les polítiques socials, guanyant en flexibilitat, participació, coordinació i transparència. Això comporta potenciar la presència i implicació de la ciutadania organitzada i activa. Cal separar la pugna política de les respostes efectives a les necessitats de les persones i assegurar la coordinació entre administracions locals, autonòmiques i central, així com impulsar un procés de diagnòstic compartit i conjunt entre les administracions públiques i les organitzacions socials. Per això, cal que la societat civil participi activament en el disseny, posada en pràctica, seguiment i avaluació de totes aquestes polítiques.
 

7. Finalment, plantegem la recuperació de la persona com a subjecte del desenvolupament i de l’atenció social. Per a això, és important conèixer les relacions personals i socials i centrar-s’hi fent que les persones en necessitat sentin que compten amb el suport d’institucions i d’organitzacions socials. A través dels programes i polítiques socials s’han de potenciar les capacitats d’aquestes persones afavorint el seu “empoderament”, escoltant la seva veu i aportant els recursos necessaris per a reduir la seva vulnerabilitat.

Jesuïtes

Octubre 2011 

AQUÍ: Podeu veure tot el document

Les homilies de Medinyà. «El llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d'homilies»

«Tota la força intel·lectual d'en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d'un ministeri carregat d'humanitat»

Modest Prats_2009. Foto: JORDI SOLER

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l'emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d'humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d'editar l'editorial Empúries sota l'impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.

He anat un moment a les Homilies d'Organyà, en l'edició que l'editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics"), va fer el 2001 a cura d'Amadeu-J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d'homilies. Les d'Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l'any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: "Les Homilies d'Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d'un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el Diumenge de rams".

Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d'arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l'avi d'en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d'uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.

Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d'homilies. Hi ha un compendi de vida, d'observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les Alegries.

La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l'avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l'escola, i com l'avi li recitava els versos que l'acompanyarien sempre: "Sóc barretinaire de Prats de Molló..." aquest fragment em sembla que l'he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m'ha pogut ser mai indiferent". Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d'ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.

I un itinerari vital que transita des de Castelló d'Empúries a Girona, d'aquí al país i el seu paisatge, i d'aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel·lectual d'en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d'un ministeri carregat d'humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D'un compromís profund amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.

"Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m'ha vagat d'evocar amb breus pinzellades", resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: "Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot, sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després". Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza "som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria". I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil·lat més pur d'humanitat d'en Modest: "Al començament d'aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit,
m'impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d'hivern. I encara revisc l'emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. -Quina és l'estrella del pare?".

Aquest dietari, que s'inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l'objectiu de fixar els valors i els records d'un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d'espontaneïtat i per una manca de mètode. "No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit.
Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d'estil, però no em pregunto res més. D'aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol". Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: "La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps".

I el dietari s'acaba sobtadament.

I el temps també s'acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.

Joaquim Nadal Farreras

Font: aquí

No demanaràs mai perdó

EL CINISME D'ETA ÉS MOLT ESPANYOL: PENA PER LES VÍCTIMES PRÒPIES, DESINTERÈS CÍNIC PER LES DEL CONTRATI.

Que ETA hagi decidit deixar les armes és una gran notícia. Sobretot per a les víctimes potencials. Però no és una notícia històrica. No han demanat perdó pel patiment causat. No en demanaran. Una vega més, es produeix a Espanya un gran canvi que deixa de banda la dimensió ètica. Això ja va passar amb la transició. I ara torna a passar ara amb el final d'ETA. Quin estrany país d'arrel catòlica: aquí ningú no es penedeix mai de res. Mai ningú diu “ho sento” a les víctimes dels seus deliris. 

No van demanar perdó els Suárez i Fraga que van pactar amb l'antifranquisme l'arribada de la democràcia. Van ignorar a les víctimes de 40 anys de franquisme. No es van lamentar pel mal causat a desenes de milers d'exiliats, no van demanar excuses als que van morir o penar durant anys en presons i camps de concentració. No van demanar perdó als que descansen en  fosses anònimes, ni als parlants del català, el basc i el gallec, privats durant dècades de tota dimensió pública. El franquisme va torturar, assassinar, condemnar, empresonar i prohibir durant quatre dècades.  Els seus hereus van tenir la lucidesa i la intrepidesa de pilotar el canvi democràtic: reparar econòmicament a una part de les víctimes, sí, però es van oblidar de demanar perdó. Prudent i pragmàtica la nova democràcia espanyola va ignorar la dimensió ètica. Incapaços de donar continuïtat al franquisme a l'Europa del Mercat Comú, els joves franquistes van pactar amb els seus enemics antifranquistes (no menys impotents), i van girar full. Suárez va encarregar al grup Jarcha una cançó: Libertad sin ira. Cap retret. Comencem de zero. Amnistia per a tots els delictes de sang. L'amnistia va rentar aparentment totes les culpes. Però és possible rentar les culpes de qui no demana perdó? El pecat original de la naixent democràcia és l'oblit de la responsabilitat pels fets del passat. Es va passar pàgina. Tothom va obtenir la gràcia, però ningú va voler ni va haver de demanar perdó. La jugada no podia ser més pragmàtica. Va ser una jugada política molt brillant. Meravellar a tot el món. Però el dèficit ètic de la transició es va aviat a faltar: la nostra democràcia és cínica. No té dimensió moral.  No pot estranyar, sota aquesta òptica, l'enorme extensió de la corrupció, el desvergonyiment i el ferotge partidisme que tot ho tritura.

Quan, el 1982, el PSOE de Felipe González va prendre el poder, l'esquerra de tradició republicana podia haver esmenat aquell error fundacional. L'esquerra, encara que perseguida pel franquisme, també era hereva d'anys d'horror, sang, abusos, persecucions i assassinats. Però el PSOE va perdre l'oportunitat de demanar perdó pels excessos de 1934 i de 1936. Els religiosos assassinats i torturats, les cunetes i les txeques de la República, els convents cremats formaven part del seu passat, però les joves generacions d'esquerra no van creure necessari avergonyir públicament per això. Si hagués demanat perdó per les terribles taques de les seves sigles, haurien estat en condicions d'impulsar una veritable reconciliació. S'haguessin carregat de raó moral per exigir un procés anàleg a la dreta hereva del franquisme. No ho van fer. Anys després, dreta i esquerra van victimitzar seva pròpia història. L'anomenada 'memòria històrica' no és més que això: exigència de reparació per a les llunyanes víctimes del bàndol propi, i un cínic desinterès per les del bàndol contrari.

ETA ha donat continuïtat, durant els 30 anys de democràcia, l'esperit sanguinari, revengista, cínic i cruel de la pitjor tradició espanyola. Van matar a tort i dret. Van matar a les víctimes com qui caça conills. Es creuen independentistes, però son la  pura expressió de l'Espanya més negra. Amb els anys (particularment després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco), la part perseguida de la societat basca va generar una resposta heroica. ¡Basta ya! Pacífics i valents, els ciutadans es van arriscar a ser atacats per defensar una causa òbvia: el dret a la vida, a l'opinió, a la llibertat. Aquella corrent heroica va ser ràpidament recolzada pel PP i el PSOE, que la van abanderar. La raó moral d'aquest corrent va permetre desenvolupar una victoriosa política d'assetjament policial i judicial a ETA.

Esgotats i delmats, els etarres es rendeixen, finalment. Però ho fan amb gran astúcia: l'anomenada esquerra abertzale va treure bones rendes polítiques d'un final que estava cantat. Desbordaran el PNB i el País Basc estarà aviat a les mans. ETA, amb l'aigua al coll, es rendeix amb dissimulo davant un agònic Zapatero i negociar una sortida als seus presos amb el PP de Mariano Rajoy, segur vencedor de les eleccions, que serà pragmàtic i generós. Cal passar pàgina. És objectivament bo que passem pàgina. El mal menor, de nou el mal menor s'imposarà. El conglomerat que dóna suport a ETA traurà bons rèdits de la sang, el sofriment i el dolor causat (dolor, sang i sofriment que també ha causat en el seu propi entorn). Però mai demanarà perdó. La declaració d'ETA sosté que la democràcia és millor que la violència. Encara que nosaltres fa 30 anys que ho vam aprendre, no és que ells siguin ximples. Sense aquests 30 anys de crueltat i de socialització del sofriment, les seves expectatives ideològiques i polítiques serien menors. ETA abandona les armes. Bona notícia. Aplaudiments. És la sortida menys dolenta: mal menor.

Una vegada més, entre nosaltres, el cinisme  triomfa.

Antoni Puigverd

La vanguardia

24 octubre 2011

Comunicat de Justícia i Pau davant la declaració d'ETA

Justícia i Pau, amb motiu de la declaració de “cessament definitiu de l’activitat armada” feta pública per l’organització terrorista ETA, volem donar a conèixer les nostres consideracions:

1. Expressem la nostra gran alegria per aquesta notícia històrica, que fa molt de temps que esperàvem, i que és un pas molt important i necessari per eradicar la violència política que tant sofriment ha generat.

2. Considerem que amb aquest anunci s’ha iniciat la fase decisiva d’un procés que ha de portar a l’assoliment d’una pau justa i definitiva i a la reconciliació. 

3. Instem especialment a l’actual i al futur Govern espanyol per tal que administri aquesta situació amb prudència i responsabilitat i que impulsi les mesures polítiques oportunes que facilitin la irreversibilitat del procés de pau.

4. Esperem que la voluntat expressada per ETA tingui continuïtat i es materialitzi amb el desmantellament de la seva organització i el lliurament de totes les armes que encara disposi.

5. Així mateix esperem que el nou escenari porti a determinar progressivament la situació penitenciària més adequada de les persones condemnades per la comissió d’accions terroristes i afavorir així la seva reinserció social.

6. Demanem que en el camí que ara s’inicia no s’oblidi el sofriment ni les necessitats de totes les víctimes de la violència.

7. Considerem que, en tot aquest procés, l’aportació d’un equip internacional de mediadors o assessors, amb experiència en la resolució de conflictes similars, pot ser molt constructiva.

8. Demanem també, com també hem fet en altres ocasions, a totes les institucions i partits polítics, entitats cíviques i religioses, i en general a tota la societat basca i espanyola, que s’impliquin activament, per la via del diàleg, en favor de l’assoliment d’una pau justa i definitiva, en la qual es respectin íntegrament els drets humans i el dret a la lliure determinació del poble basc.

9. Reconeixem i agraïm a totes les persones i institucions que han contribuït a fer possible aquesta nova oportunitat de pau que no s’ha de deixar perdre.

10. Finalment, volem subratllar, en línia amb el que afirma el pensament social de l’Església, que la veritable pau solament és possible mitjançant el perdó i la reconciliació, els quals sempre han de anar units a les exigències de la justícia i la veritat. Sabem que el perdó és difícil, perquè la violència sempre deixa una gran càrrega de dolor. Ara bé, el pes del passat, que no es pot oblidar, solament pot ser acceptat en presència d’un perdó recíprocament ofert i rebut: es tracta d’un recorregut llarg i difícil, però no impossible.

Per veure el comunicat al seu web: aquí

Justícia i Pau de Barcelona

21 d’octubre de 2011

T.933176177

premsa@justiciaipau.org

Viure amb càncer

Foto: Benjamin Goss

Em van detectar el primer càncer de mama quan tenia 29 anys. La notícia no em va sorprendre. Ho vaig intuir quan, després d'extirpar-me un nòdul benigne, em van trucar per dir-me que passés urgentment per la consulta, que el doctor volia parlar amb mi. -Mala sort, noia! Tens un càncer -va dir.

I jo solament vaig fer-li una pregunta, -Ara que he de fer? L’endemà em posava en mans de l’oncòleg.

I vaig tornar a repetir-li la mateixa pregunta, -Ara que he de fer? Feu-me tot el que calgui per a viure uns quants anys més perquè encara no em puc morir, els meus fills són petits i em necessiten -vaig dir. Tenien 6 i 4 anys.

I ho vaig explicar a tothom que estava malalta.

I em vaig sentir molt sola. Els de casa no sabien com ajudar-me i jo no entenia la seva expressió de patiment, si la malalta era jo.

I vaig seguir endavant, amb els nens, la feina, les operacions i els tractaments; a vegades fins a l’extenuació, però no podia deixar res.

I els tractaments van acabar.

I aleshores va venir la por. Qualsevol ‘doloret’ o malestar em posava en estat d’alerta i esperar els resultats de les revisions periòdiques em produïa una angoixa insofrible.

I van anar passant els anys: tres, cinc, set, deu, dotze. Els nens s’havien fet grans i jo tornava a disposar de temps per a dedicar-me a les activitats veïnals i de voluntariat que havia hagut d’abandonar. Tot era molt normal. Només recordava que era una malalta cada sis mesos quan em tocava la revisió o quan em proposaven de participar en algun estudi relacionat amb el càncer de mama.

Tretze. I un altre cop. Bilateral, agressiu. Però llavors ja no tenia por. Sabia que podia suportar-ho.

I m’ho agafo amb calma, sense treballar. Durant els tractaments passejo, reposo i cuido les plantes.

I he vist com han canviat les tècniques de diagnosi, la cirurgia, les ‘químios’, les ‘ràdios’ i tots els tractament, cada vegada més precisos i amb menys efectes secundaris.

I he viscut amb un dolor immensurable la pèrdua d’amics que no han pogut superar el càncer.

I fa pocs dies que he fet 50 anys. Qui ho havia de dir!

I aquest 2011 també ha complert 50 anys el grup de cases del barri d’Els Pins on vaig néixer. Unes cases construïdes per “La Obra Sindical del Hogar”, de gent obrera i majoritàriament immigrant, on el meu pare regentava el bar “Hogar del Productor” i les sales annexes, punt de trobada de múltiples activitats.

El meu pare, en Salvador, era un home cordial i afable que escoltava i parlava amb tothom. Sempre generós, sempre compromès. El dia del seu funeral, el gener del 2001, l’església estava plena de gom a gom, i el carrer, i la plaça. Jo estava molt emocionada. Mai hi havia vist tanta gent! Era el premi a la seva bonhomia.

I jo he heretat moltes virtuts d’en Salvador i, segurament, també algun defecte, per això em considero una persona afortunada.

I em llevo cada dia amb un somriure, contenta de sumar dies i de tenir l’oportunitat d’equivocar-me, d’encertar-la, d’enfadar-me, d’alegrar-me, de riure, de plorar, de prendre un cafè amb llet i de brindar amb cava per vosaltres, pel meu pare, per mi i per la vida.

Rosa Riba

16 d’octubre de 2011

"Més enllà de l'oli d'oliva"

La nova dieta mediterrània reivindica ritmes pausats a la cuina i socialització a taula.

Parlar de dietes sol provocar en l'oient una seqüència d'imatges relacionades amb aprimar, verdures i carns a la planxa, regades amb molta aigua. És una associació lògica, sobretot si es té en compte que l'obesitat en un dels problemes de salut pública més importants del país. No obstant això, l'oient pot anar més enllà i vincular la paraula dieta amb règims alimentaris específics per a persones amb la tensió alta, el colesterol disparat o problemes cardiovasculars. En aquest senzill joc d'associació d'idees, el terme dieta mediterrània té moltes possibilitats de ser esmentat dels primers. Però, cap de les opcions esmentades serien vàlides en l'antiga Grècia, on parlar de dieta era sinònim no només d'una taula amb productes de la terra, sinó de menjar en família i, sobretot, d'exercici físic. Perquè dieta era molts més que oli, fruita, pa i un got de vi. Per als grecs era un règim de vida.

I és aquesta idea la que ara, segles i segles després, es vol recuperar. Experts internacionals en nombroses disciplines, des nutrició fins antropologia i utilitzant com a base els estudis científics (que són molts) que avalen les propietats saludables de la dieta mediterrània, han elaborat una nova piràmide sobre aquest concepte, que va més enllà de la mera descripció de els nutrients recomanats per millorar la salut, sinó que integren indicacions de tipus social i cultural.

Perquè, com explica la ministra d'Agricultura, Rosa Aguilar, la dieta mediterrània és molt més, és una manera de ser, d'entendre la vida, de afrontar-la.

Així, per iniciativa de la Fundació Dieta Mediterrània, la nova piràmide parla de dedicar temps a la preparació dels aliments per fer-ne una activitat relaxada i agradable en què puguin participar els integrants de la família. També de la necessitat de socialització, que no és altra cosa que mirar més enllà de l'aspecte nutricional de la taula mediterrània. Cal recuperar la convivència que proporcionen els àpats familiars i d'amics. 'Seure al voltant de la taula proporciona sentit de comunitat', expliquen des de la Fundació.
 

El nou esquema recorda que els millors aliments són els de temporada, frescos i poc processats. I aquestes característiques solen tenir els productes tradicionals i locals el que, a més, és més respectuós amb el medi ambient per 'la senzilla raó que cal menys carburant per al seu transport', assenyala del doctor Lluís Serra-Majem, president de l'esmentada entitat.

I, ssens dubte, l'activitat física, concepte que amb el temps s'ha anat perdent en la pràctica i que l'absència ha disparat els problemes d'obesitat.

Aquestes aparents obvietats conformen la base de la dieta mediterrània. 'En teoria, tots coneixem aquests hàbits, però pocs ho practiquen', assenyala el doctor Serra-Majem, que recorda com aquest llegat saludable heretat dels nostres ancestres està cada dia perdent adhesions, sobretot, en l'arc mediterrani.

Just un any després que la dieta mediterrània fos declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco, la piràmide inclou noves recomanacions alimentàries, per reforçar els seus ja demostrats beneficis per a la salut (prevenció de malalties cardiovasculars, obesitat, alzheimer, depressió, i fins i tot, asma bronquial).

Com a elements imprescindibles en els àpats principals no han de faltar els cereals (una o dues persones) en forma de pa, pasta o arròs, preferentment integrals, les verdures, que haurien d'estar presents en el menjar i en el sopar i les fruites (una o dues peces per menjar). Per beure, aigua (entre 1,5 i 2 litres al dia), que pot ser completada amb infusions d'herbes i vins baixos en greix i sal. Cada dia, a més, s'haurien de consumir unes dues racions de productes lactis (preferiblement iogurt i formatges baixos en greixos).

Per cuinar, imprescindible, l'oli d'oliva (una cullerada tant per cuinar com per amanir), principal font de greix, com a novetat s'inclouen en el panell espècies, herbes, cebes i alls com a elements substitutius de la sal.
 Un grapat d'olives i fruits secs poden ser un excel · lent aperitiu.

Pel que fa al vi i la cervesa, sí, però amb moderació (una copa les dones, dos dels homes) encara que aquesta recomanació no apareix a la piràmide en formar part de l'arc mediterrani països musulmans.

Encara més moderat ha de ser el consum de proteïnes d'origen animal. Per això els llegums puguin estar presents en la taula tres vegades a la setmana, igual que les patates (millor bullides). I d'origen animal, escollir peix (dues o més persones), carn magra (2) i ou (2-4). La carn vermella i els embotits perden presència si són de baixa qualitat: una dues racions a la setmana.

Celeste López

14/10/2011

Font: La Vanguardia

“Els musulmans d’Arenys proposen instal·lar la seva mesquita en un convent abandonat”

Foto: EF// puntavui.cat

Aquest era el titular d’una notícia d’un diari d’aquesta setmana. Periodísticament, el titular és excel·lent perquè és provocador. Automàticament fa rebrotar totes aquelles pors ancestrals, gravades en la consciència col·lectiva espanyola de la invasió musulmana. No és menys cert que el món àrab viu exactament el “negatiu d’aquesta foto” i el miratge de la invasió es correspon, en la mateixa mesura, a la satisfacció de tornar allà d’on van ser expulsats. I així, entre les pors d’uns i les alegries d’uns altres anem creant un mur cada vegada més alt entre dos mons que estan condemnats a viure plegats.

Hauríem d’evitar tot allò que generi falses alarmes d’una banda i sentiments de religió triomfant d’una altra. Per això, estic convençut que la fàcil solució de transformació d’esglésies en mesquites no pot més que fer augmentar la islamofòbia. Els 91 comentaris de la notícia mostren bé les passions que desperten aquests titulars:

-“¿Y por qué no la sagrada familia? bueno todo llegará, ya falta menos.”

-“España es mayoritariamente católica, por lo que esta noticia nos irrita al máximo. Que se vayan a su país con su Ramadán el cordero y nos deje en paz.”

-”Una cosa como esta es humillante para la grey católica de España, pero a nadie le preocupa, lo consideran normal. Acaso no sabemos que en los países de “esta gente” no digo construir templos o iglesias sino apenas exhibir una cruz en el cuello puede costarte caro.”

-“Sólo una cosa, Vámonos a cualquier país árabe y pidamos de construir una iglesia sobre el emplazamiento de un lugar de culto árabe! A ver que nos dirán! Nada Más! Pobres democracias que abuso!

La meva crítica no és ni contra el periodista ni contra els musulmans d’aquesta comunitat que solament busquen un lloc per pregar sinó contra aquells polítics i associacions que no fan més que posar impediments a l’obertura d’oratoris i mesquites, i igualment contra un aspecte pervers que tindrà la llei de centres de culte: donat que ara es requereix una catalogació de terreny per a usos religiosos per construir un temple, la temptació fàcil serà aprofitar que les esglésies ja tenen aquesta catalogació per donar-los un nou ús religiós, en aquest cas musulmà. Atès que la pràctica cristiana està en disminució, ens trobarem aquest fenomen plantejat a molts pobles.

Per tant, estic convençut que 1) les esglésies que quedin buides han de transformar-se en equipaments culturals i 2) les autoritats han de facilitar la construcció de mesquites de nova planta.

No tenim prou de polèmiques històriques com la de la catedral-mesquita de Còrdova, que primer va ser catedral, després va ser transformada en mesquita i ara torna a ser Catedral?

Jaume Flaquer

Cristianisme i Justícia

Font de l'article: aquí

Hi ha algú que ho pugui resoldre?

És tanta la sensació de desgavell, d’improvisacions i de mesures preses sense coneixement dels problemes que es pretenen resoldre, de declaracions intencionadament populistes, de divagacions per amagar o dissimular la incapacitat per fer front a la crisi financera més gran dels darrers temps, que la percepció de l’home del carrer és que aquells que més parlen i que els hi correspon (si més no teòricament) governar i gestionar els interessos dels ciutadans, no saben com resoldre els seus afectes devastadors que ocasionen als sectors més desfavorits, tot i que en determinades campanyes hagin tret pit i hagin manifestat tenir la solució màgica. D’altres, que si saben o podrien saber, prefereixen no mullar-se perquè, justament, són els grans provocadors o els grans beneficiaris de les aigües turbulentes que dia rera dia arrosseguen a milions de famílies a la més desesperada de les misèries. Ara estem patint les conseqüències de la globalització.

Quan, davant d’una situació tan caòtica com aquesta, els ciutadans mínimament observadors contemplem com els responsables polítics prioritzen més els pactes i els acords per satisfer els seus interessos partidistes que, consensuar unes solucions que minimitzin els esmentats efectes devastadors, és que certs polítics estan desautoritzats per gestionar i administrar, en el cas que ens ocupa, la Catalunya que, a part dels problemes derivats de la crisi, ja pateix la incomprensió, l’espoli i el tracte ignominiós d’un Estat, l’espanyol, que tot i les bones paraules dels entabanadors de torn, com els o les que aquests dies es postulen –també disfressades de catalanes- en els mitjans audiovisuals, perquè tenim a prop el 20N, mai ha manifestat una voluntat creïble d’esdevenir respectuós amb la realitat plurinacional que encara avui, teòricament, és el que s’hauria de contemplar.

Deixant de banda les mostres d’ofuscació i animadversió visceral que els estaments estatals o els paraestatals ens posen de manifest cada vegada que tenen l’oportunitat de fer-ho (sentència del TC sobre l’Estatut, sentència del TSJC sobre l’immersió lingüística o, darrerament, la proposta del Ministre de Foment, davant les autoritats comunitàries de prioritzar el corredor ferroviari central pirinenc que el mediterrani), el que no s’entén és que als 35 anys de la mort del dictador, quan ja estem en ple segle XXI i en el context de l’Europa comunitària i d’un creixent sentiment sobiranista, els polítics que s’anomenen catalanistes, no es decideixen a posar en el seu full de ruta la independència de Catalunya, per compte de marejar la perdiu en qüestions com “el concert econòmic” o el pacte fiscal que, potser si pot ser constitucional (també ho era l’Estatut), però que Madrid, mai estarà disposat a concedir com s’ha palesat en infinitat d’ocasions en altres qüestions de menys transcendència.

 Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 14 d’octubre del 2011